De Suite aïllada

Col.lecció Poesia Precintada

Res Publica Edicions

Eivissa, 2001

 

ALESHORES, UNA ILLA

 

Quina veu va menar el meu pas

cap a un indret antic i nou

on la bellesa infecta l´ànima?

 

Com saber-ho ara, després

de cels i inferns alternatius

amagats en la pell i en els ulls

amb la tendresa d´una bofetada?

 

Aleshores jo no sabia que una illa

podria ser un pou de llum

on el desig naufragaria

cercant signes de foscor altiu

que obrís els crits blaus dels plaers.

 

Abans de decidir els camins de sortida

ja era perdut i condemnat sense remei

a la tasca de desfullar la por

amb les mans ferides de llampecs.

 

De cop i volta el meu destí ombrívol.

 

 

AMB LA NEU DE LA FLOR

 

És covard l’amor davant la força

del seu imperi. Malgrat tot

de la seva covardia pren coratge i fe

per jugar-se el cor amb les mans lligades,

amagant-se darrere un vel de llum.

 

En descàrrec seu, dir-vos que el febrer

creixia tendre de blancor, colpint

el silenci del cos amb els llavis pàl.lids

de la flor ufanosa, fins que el desig

va respondre a la crida vella.

 

Covada la malaltia lírica i refusada la prudència,

no hi havia res a fer: anar per feina

sense fer cabal del preu del miracle.

L´amant vora l´amant en llur sudari

de mel i pètals i el mite etern

recreant la cançó de la vida.

 

 

SI ELS DÉUS SABESSIN

 

L´illa m´ha donat raons i arrels

per comprendre tot allò que no sé:

mentides que semblen veritats

i veritats que a voltes són mentides.

 

I de tanta saviesa paradoxal, avui

tinc el cap escalfat i les mans buides:

claredat blava que aixeca l´esperit

vers pujols on la verdor dels pins esclata.

 

Si els déus sabessin el preu alt

que he pagat per tan baixa fortuna...

Massa tard, però, per anutjar-se, com

massa aviat per dir adéu al somni.

 

Desfet de llum gastada, i ara i adés

avorrit de penes sense prestigi,

en va demano vida que ompli la meva vida,

quan els déus, exiliats, no volen tornar més

a aquesta roca altiva on el destí s´oblida.

 

 

CANÇÓ DE L´AMOR CONFÚS

 

De l´alba alegre al vespre trist

divago amb tu, record encès,

com la sínia al voltant de l´aigua.

He pensat en els dies feliços,

tan breus; en els dies odiosos,

tan llargs. En la teva manera

de no dir el que els teus ulls diuen.

He barrejat besos amb ràbia,

tendresa amb vicis, fàstic

amb devoció, gelosia, somriures...

No sé si tornaré mai més

a donar-te el vell crèdit perdut,

si no ets el meu sol amor,

si he vist allò que he vist

o si els estels son amunt o avall.

No sé res, i entre dols i preguntes

el meu amor confús és un naufragi.

 

 

MEDITERRANT

 

Aquest mar és un cos que m´obsessiona,

limit privat on la meva vida

es ferma dins horitzons de sàvia llum

i estímuls clars que obrin la consciència.

 

Aquest mar m´ha donat vells camins

per arribar a ser més lliure si més jo.

M´ha donat lliçons d´afinitats,

complicitats, carícies nues, amor

correspost com mai lo havia sentit.

 

Aquest mar guarda veus antigues

que duen idees amagades al cor

dels homes que estimen el que no és.

 

Àdhuc, segurament, aquest mar

on habiten els meus déus favorit,

bons amics sense els quals no puc viure,

serà el millor taüt per recollir

les cendres capaces de seduir-me.

 

 

VENIEN DEL NORD

 

D´on és que vénen, aquesta gent

bruta, rabiosa, esgrimint creus de sang

davant la nostra llar de pau i mel?

 

Quina peresa, ara que l´estiu

és un vi dolç que embriaga els sentits,

prendre les rovellades armes

per defensar el nostre paradís.

 

Massa preciós el somni i mossegats

els anys a força d´haver viscut sense odi,

potser era ja temps de tornar

a l´àrid lloc que fou la casa dels ancestres.

 

Però quina tristesa tantes arrels,

amors, treballs deixats

sota les mans sense tacte de l´enemic cristià.

Que aprofiti.

 

L,ànim és mort i el desencís culpable

és el verí crescut que ens empeny enfora.

Tant se val haver guanyat o haver perdut

si de res et penedeixes.