Amort

«No tanquis els ulls.» Sense saber-ho, les teves primeres paraules varen ser premonitòries i em varen perseguir durant dècades aferrades a les meves orelles. Treballaves en aquell estudi fotogràfic de la Marina, no me’n recordo del nom del carrer on estava, però mai no se’m va oblidar la teva veu ni la dolçor del teu gest de fada resignada al seu destí mortal.
Durant mesos et vaig visitar cada setmana, portant-te rodets i rodets d’instantànies fútils i absurdes, només per emportar-me’n gravat a les pupil·les el teu retrat. De sobte, un dia em vares dir amb el teu somriure de síndria fresca que et casaves, i em vares presentar l’al·lota que atendria aquell taulell al qual jo peregrinava ple d’esperances: aquella va ser la primera vegada que vaig morir.
Encara mut i cec per la melangia del que sap que tot just ha perdut el millor de la seva vida, vaig decidir no veure’t mai més. Patiria la teva absència, t’enyoraria tota la meva existència, però em sabia del tot incapaç de sobreviure a l’angoixa de saber que el que jeu al teu costat és un altre que t’estima menys que jo.
Deu tardors més endavant, mentre gaudia de l’espectacle d’una platja solitària a solpost, vaig escoltar veus que venien a profanar la meva preciosa solitud. La mar, la meva única amant des de la meva primera mort, va escoltar tan bé com jo la teua veu, i puc prometre que per un segon es va solidificar, es va aturar com si fos de marbre glaçat, i el meu cor va imitar-la en el seu ensurt. El teu rostre havia perdut el perlat de la joventut, però s’havia cobert del vernís de la gràcia clàssica i eterna. Encara eres més bella. Encara m’enamorares més.
Per segona vegada vaig morir sense pronunciar paraula, sense que el meu alè entelés la teva lluentor. No vaig tancar els ulls des d’aquell dia per conservar la teva silueta a la meva retina; dormia amb la mirada clavada al sostre, condemnat a no somniar mai més, ni en la meva vida ni en les meves morts.
Varen passar molts hiverns, i cadascun va deixar la seva cicatriu als meus ossos. Mai no baixava a Vila, tenia por que et trobassis amb el meu gest envellit i la seva falta de elegància. Tu eres d’un altre món, pertanyies a un altre espai, i mai no voldria enfosquir la teva llum amb la meva presència obscura.
I un bon dia vaig morir. Va ser la meva tercera defunció, i la més plaent. Em varen trobar al llit, amb els ulls oberts i la meva millor roba. Només varen haver d’endinsar-me a la caixa de fusta i cobrir-me amb una mica de terra seca i aspra. Vaig passar anys vivint la meva darrera mort amb la calma d’esperit que el teu encís em va llevar quan només començava a viure, i gaudia del silenci dels meus companys de cementiri i de la pau que dóna la falta de por.
Fins que un dia vares tornar a posar-te davant meu. Varen enterrar-te un matí d’estiu, quan el sol començava a tallar la pell dels vius i a escalfar l’aire dels morts. Mai me n’oblidaré d’aquell moment, perquè des del primer instant vaig saber que aquell ofec que m’estrenyia el cor era la felicitat, un sentiment inèdit per mi. Jo encara tenia els ulls oberts, i tu vares morir amb els ulls tancats: podria contemplar-te per sempre al resguard de la quietud de l’eternitat.

Escrit per Rebecca Beltrán. Il·lustrat per Ricard Bofill.

§ 5 Responses to “Amort”